PR C-54 Sender d'Orís

Ruta circular al voltant d'Orís

 

Orís, Voltreganès, Plana de Vic, Osona

Depressió Central Catalana

 

     Aquesta ruta circular que segueix el sender de petit recorregut osonenc PR C-54, ens portarà a conèixer aquesta zona del NO de la Plana de Vic a tocar de l'altiplà del Lluçanès. Sortirem del petit nucli de Vinyoles, en terme de Masies de Voltregà, passarem per l'església romànica de Sant Esteve de Vinyoles i enfilarem cap al castell d'Orís i el nucli de Sant Genís d'Orís. Entre conreus i boscos remuntarem la cinglera de Sant Salvador fins a atènyer el punt més alt de l'excursió, l'ermita de Sant Salvador de Bellver, situada a 952 m d'altitud. Davallarem per la vall de la riera de Talamanca, visitarem la bauma de Serinyà i el forn de calç, i retornarem a Vinyoles passant per diverses masies i gaudint del paisatge de la Plana de Vic i les muntanyes que l'envolten.

Panoràmica dels turons i Sant Genís d'Orís.

     Durant el recorregut descobrirem el característic paisatge de la Plana de Vic, format per una conca d'erosió voltada de muntanyes. Nombrosos turons formats per margues i aixaragallats, alguns coberts de vegetació i d'altres coronats per castells o ermites. Coneixerem l'extens mosaic de camps de conreu i els nombrosos claps de bosc, compostos per rouredes seques i alzinars. A la plana, els grans nuclis de població estan rodejats per espais rurals, amb masies i petits nuclis disseminats, envoltats de camps de cereals i farratges, que li donen el caire agrari i ramader que caracteritza la Plana de Vic. La boira molt possiblement ens acompanyi, ja que és una part inseparable d'aquest paisatge que sovint embolcalla i desfigura.

Panoràmica de la serra de Bellmunt.

Descripció del lloc:

     La Plana de Vic és una conca d'erosió situada a l'àrea central de la comarca d'Osona, formant part de la Depressió Central Catalana. Tot i tenir una alçada mitjana d'uns 500 m, es troba voltada de muntanyes que s'apropen o superen els 1.000 m d'altitud. El clima d'Osona és de tipus Mediterrani Continental Humit. Tot i que les precipitacions es distribueixen al llarg de l'any, l'hivern és l'estació més seca, però les precipitacions augmenten d'oest a est, i mentre al Lluçanès hi cauen uns 700 mm de mitjana, a l'àrea del Cabrerès se superen els 1.100 mm. L'estiu és calorós a la Plana de Vic i l'hivern és fred a tota la comarca, amb freqüents inversions tèrmiques i boires a la plana.

Panoràmica dels turons d'Orís i els altiplans del Cabrerès.

     La zona on transcórrer el PR C-54 es troba al NO de la Plana de Vic al límit amb l'altiplà del Lluçanès. De fet, tot i que la major part de l'itinerari transcórrer pels municipis de Masies de Voltregà i Orís, també engloba una part de Sant Boi de Lluçanès. En aquesta zona el relleu es força suau, caracteritzat pels petits turons de margues, de tons gris-blavosos i força erosionats, amb multitud de fòssils, i on trobem alguns afloraments de gresos i roques calcàries com en el cingle de Sant Salvador, de pendents força drets. És un paisatge agroforestal molt humanitzat, on abunden les masies envoltades de cultius de secà amb rouredes de roure martinenc a les parts més fondes i alzinars o pinedes a les zones amb més alçària.

Potser també t'interessa:

• Castells

• Osona

Punts forts de la ruta:

• El castell d'Orís.

• Les vistes panoràmiques des de Sant Salvador de Bellver.

• Els turons de la Plana de Vic i l'altiplà del Lluçanès.

• La bauma de Serinyà i el forn de calç.

• Les ermites de Sant Genís d'Orís, Sant Esteve de Vinyoles i de Sant Salvador de Bellver.

ITINERARI SOBRE MAPA

Itinerari sobre mapa de l'ICC

FITXA TÈCNICA

Tipus: ruta circular

Distància: 20,31 km

Desnivell: +/- 755 m

Dificultat: moderada, principalment per distància a recórrer i el desnivell a superar. Pel que fa a l'orientació, tot i que l'itinerari transcórrer per diferent tipologia de camins, està molt ben senyalitzat amb les marques grogues i blanques del PR C-54. Tot i que té algun tram aeri, es pot superar sense cap dificultat.

Temps aprox. (sense parades): 5 h 10 min

Altitud màxima: 952 m

Altitud mínima: 510 m

Punt d'inici: Església nova de Sant Esteve de Vinyoles

Època: primavera, tardor i hivern (a l'estiu hi pot fer molta calor).

Observacions: L'església de Sant Salvador de Bellver es troba sempre oberta, i en cas de mal temps podria ser útil per aixoplugar-nos. A Vinyoles disposem de diversos establiments de restauració i botigues de queviures.

+ info

Consulta la meteo

Recomanacions: cal anar ben proveït d'aigua, ja que probablement no en trobarem en tot el camí.

Mapa recomanat:

• Lluçanès - Escala 1:30.000 Editorial Alpina

Accés al punt d'inici: des de Vic, preneu la C-17 en direcció a Ripoll i preneu la sortida 75 cap a Torelló Nord/Les masies V. Nord. A la rotonda, agafeu la cinquena sortida per BV-5225. A la rotonda, agafeu la segona sortida per C-17z. Manteniu-vos a la dreta i entreu a Vinyoles. Seguiu recte cap a l'església. Hi ha una petita zona just al costat de l'església per deixar el cotxe (16 min i 18,6 km).

TRACK DE LA RUTA

Powered by Wikiloc

Descarrega't el track

PERFIL ALTITUDINAL

Perfil altitudinal de l'itinerari realitzat amb el CompeGps

Subscriu-te al blog si t'interessa conèixer més rutes!

     Comencem l'itinerari al petit aparcament al costat de l'església parroquial de Vinyoles, al carrer Galceran.

Església nova de Vinyoles.

Carrer de Vinyoles

Sortim en direcció nord, seguint les marques grogues i blanques del PR C-54, que passen pel costat del Llorer de Mossèn Cinto i ens condueixen a la plaça Mossèn Jacint Verdaguer, on trobem l'ermita de Sant Esteve de Vinyoles.

     Sant Esteve de Vinyoles és una església que data del segle X, d'origen romànic, situada a la plaça de Jacint Verdaguer, a la zona nord del nucli de Vinyoles. L'església és força coneguda perquè Mossèn Cinto Verdaguer va ser vicari de la parròquia durant els anys 1872 / 1874. De fet, va ser la primera destinació de mossèn Cinto en ser ordenat sacerdot. Prop de l'església, al que fou l'hort de la rectoria, Mossèn Cinto va plantar-hi un llorer, arbre dels poetes i de la immortalitat, convertit en símbol i motiu de pelegrinatge verdaguerià.

Església de Sant Esteve de Vinyoles

Continuem seguint el sender de petit recorregut fins a trobar un pal indicador de la ruta. Seguim direcció a Orís pel camí Ral, també anomenat via Ceretana.

     El camí Ral o via Ceretana, o Cerdana, data de l'època romana, i es creu que sortiria pel nord d'Auso (l'actual Vic), i seguiria cap a Gurb, Santa Cecília de Voltregà i Sant Hipòlit, i continuaria cap al nord tot seguint el curs del riu Ter, amb un itinerari força similar al que segueix la C-17. Passaria per Sant Quirze de Besora cap a Ripoll, i des d'aquí cap a la Cerdanya.

Corriol entre la roureda i la boira.

Seguim les marques del PR C-54, primer per pista i després per corriol, i entre rouredes de roure martinenc arribem a la granja de Fontferri, on enllacem amb una pista pavimentada que ens condueix al collet de Bellforn.

Bales de palla a la granja de Fontferri.

Just a l'altre costat de la carretera BV-4611, que va cap a Orís, hi ha un enorme còdol de riu encerclat amb una anella amb les quatre inicials dels punts cardinals, que s'erigí amb motiu de la inauguració el 2005 del sender d'Orís i en record a Ramon Vinyeta.

Monòlit al collet de Bellforn.

     Ramon Vinyeta (Torelló, 1914-2005), fou un gran excursionista i bon coneixedor i divulgador dels pobles i les tradicions de la Catalunya Vella. Va fundar l'Editorial Celblau de Torelló, on publicà nombroses guies muntanyenques i turístiques sobre Bellmunt, el Puigsacalm, Sant Jaume de Frontanyà, i molts d'altres indrets propers.

Camí de la Lladrera.

El castell encimbellat d'Orís.

Travessem la carretera i continuem per un corriol paral·lel a la via asfaltada, que passa per sota d'un pujol margós on hi ha una gran antena de comunicacions.

Camí de la Lladrera i castell d'Orís.

Fòssil prop del castell d'Orís.

Alzinar camí al castell d'Orís.

Després de travessar novament la carretera, el sender s'enfila per un camí enmig de l'alzinar fins al collet de la Lladrera, on trobem una cadena que ens barra el pas. Girem a la dreta, i enllacem amb una pista asfaltada que després d'un parell de llaçades remunta fins a coll de Puigberlo. Una mica més endavant, se'ns obre una àmplia vista cap a ponent, amb la carena de Sant Salvador coronada per l'ermita de Sant Salvador de Bellver al fons. 

Continuem per la pista direcció nord i arribem a l'església de Sant Genís d'Orís.

     L'església de Sant Genís d'Orís va ser construïda a finals del segle XVIII i és d'estil barroc neoclassicista.

Església de Sant Genís d'Orís.

En aquest punt, deixem el PR C-54 per retrocedir un centenar de metres per la carretera asfaltada direcció SE, fins a una petita zona d'aparcament amb taules, on trobem un cartell que ens indica el camí al castell d'Orís. Enfilem pel senderó, força aeri però protegit amb una barana, i arribem sense cap dificultat al cim del turó on s'aixequen les restes del castell d'Orís.

Camí al castell d'Orís.

Vistes cap al serrat de Sant Salvador.

     El castell d'Orís està situat a una altitud de 744 m, en un turó encimbellat molt visible des de la Plana de Vic, un indret estratègic sobre el nucli d'Orís, des d'on es domina tota la vall del Ter. Es té constància ja de la seva existència des del 914, quan pertanyia al comtat de Barcelona, segurament formant part de la tasca de repoblació duta a terme per Guifré el Pelós. Més tard apareix com a propietat de la família d'Elderic d'Orís, i un dels fills, Amat Elderic, va ser el primer senescal* dels comtes de Barcelona. Posteriorment, va ser propietat dels senyors de Gurb, i més tard retornar als Montcada que foren els senyors d'Orís fins al segle XVI. La guarda i el domini directe del castell, però, anava a càrrec de la família d'Orís que vivia al castell a partir del segle XIII. La família d'Orís va obtenir el títol de barons d'Orís, passant de castlans a senyors, i més tard es van emparentar amb el marquesat de Castelldosrius. Actualment, el marques d'Orís és encara senyor del castell i d'altres propietats a Orís. Durant la Guerra Civil Catalana, el castell va patir diversos atacs per part dels remences i el seu cabdill Francesc Verntallat, que va empresonar diversos membres de la família d'Orís. Els diversos conflictes militars des de la Guerra dels remences i fins a la Primera Guerra Carlina el segle XIX, portaren al castell a l'estat ruïnós en què es troba actualment.

* Senescal: A la cort comtal barcelonina, primer funcionari, alhora cap de govern i cap de l'exèrcit reial, potser en competència amb el vescomte. El càrrec fou exercit per primer cop per Amat Elderic d'Orís.

Restes del castell d'Orís.

Després de gaudir de les privilegiades vistes des del turó del castell, retornem a Sant Genís d'Orís per retrobar el sender de petit recorregut.

Vistes cap a la serra de Bellmunt des del castell d'Orís.

Mirant cap als cingles de la Trona i el Voltreganès.

Colònia tèxtil prop de Borgonyà.

Vistes cap a Sant Salvador des del castell d'Orís.

     Orís té una població molt disseminada, formada per diversos masos i petits nuclis com el veïnat de Can Branques, el de Saderra i les colònies de la Mambla i Imbern, i el petit poble de Sant Genís d'Orís. Principalment és un poble agroramader, on abunden les masies, els conreus de secà i els prats de pastura.

El petit nucli de Sant Genís d'Orís.

Continuem per la carretera uns 400 m i prenem un camí a l'esquerra que contornejant diversos camps, ens enlaira fins al collet de la Teuleria format per margues i on s'aixeca una torre elèctrica.

Collet de la Teuleria.

Continuem direcció a ponent per un corriol entremig del bosc que volta el turó i davalla finalment fins a trobar el camí del mas la Teuleria. Just en aquest corriol, amagada entre l'herba llarga i seca, treu el cap un dels ocells amants d'aquests mosaics agroforestals: una faisana.

Faisana amagant-se entre l'herbassar.

     El faisà (Phasianus colchicus) o faisán vulgar en castellà, és un ocell de la família dels faisànids, originari de l'Àsia Central però introduïda a Europa des de l'antiguitat. És un ocell cinegètic, que sovint prové de repoblacions procedents de granges. És una au força gran, però amb una marcada diferència de mida i de color entre el mascle i la femella. El mascle té una envergadura de 68 a 85 cm, té una cua molt llarga i és de colors molt vistosos, al contrari de la femella, de colors marronosos. Viu en zones amb alternança de boscos amb prats i cultius, tant de cereal com de regadiu. Es troba des dels ambients mediterranis fins a les zones de muntanya mitjana, on no sol superar els 800 m d'altitud. La seva alimentació és molt variada i menja des de llavors i fruits, fins a insectes i sargantanes. És un ocell sedentari que fa una sola posta entre l'abril i fins principis de juny. Viu en petits grups, però a vegades també sol. No és un gran volador, i quan es troba en perill sol córrer en comptes de volar.

Seguim uns metres per la pista direcció nord i tombem a l'esquerra per un corriol que s'enfila de nou cap a un altre collet.

Turó margós.

Girem a la dreta i remunten el turó margós per després continuar per l'estreta carena que més endavant davalla cap a uns prats i als plans de la Noguereda, on trobem una bassa.

Bassa prop dels plans de la Noguereda.

Seguim direcció nord fins a un dipòsit i anem a enllaçar amb una pista asfaltada. Seguim per la pista direcció a migjorn fins a una cruïlla on trobem les restes d'una paret. Deixem la pista i seguim el corriol a la dreta que per sota d'un pujol i fent una marrada ens condueix fins al serrat dels Plans, o trobem un tancat de vaques.

Vaca pasturant al serrat dels Plans.

Travessem el tancat deixant sempre el fil elèctric com l'hem trobat, i resseguint el filat passem entre pastures i terraprims fins a arribar al torrent de Vilanova, on hi ha un abeurador.

Camí al torrent de Vilanova.

En aquest punt travessem un pas estret fet amb fustes, i remuntem entre la roureda esclarissada fins a la cruïlla de l'Obaga de Vilanova.

En aquesta cruïlla s'ajunten el camí de pujada i el de baixada de Sant Salvador de Bellver, i és indiferent per quin pugem o baixem. En aquest cas, decidim pujar pel de la dreta. Seguim per un camí ample direcció nord resseguint la baga de Vilanova, amb vista a la masia de Vilanova.

La masia de Vilanova des de l'obaga de Vilanova.

Arribem al torrent de Vilanova i fent un parell d'amples llaçades remuntem el pendent que es redreça fins al pont de la Trobada dels 2 Camins. Continuem pel PR i seguim el corriol amunt per una roureda seca amb boixos i algun pi, fins a una enorme fita. Som al grau de Vilanova, que superem sense cap dificultat.

Sota el grau de Vilanova.

Atenyem la cinglera i girem direcció sud per continuar pel corriol entremig de la pineda que ens porta fins a un collet i al turó de Sant Salvador de Bellver, on s'alça l'ermita de Sant Salvador i la casa de l'ermità.

Ermita de Sant Salvador de Bellver.

     Sant Salvador de Bellver és una ermita encimbellada dalt del cingle de Sant Salvador, des d'on es gaudeix d'una panoràmica de 360° incomparable. La capella de Sant Salvador de Bellver ja la trobem esmentada l'any 1110. En aquell segle s'hi troba una comunitat agustiniana. El 1278 la comunitat havia quedat molt reduïda i va acabar desapareixent amb la pesta negra. Durant el segle XX l'església es trobava abandonada i en un estat ruïnós, però es va restaurar gràcies a les donacions de la gent junt amb la casa del costat, i ara és ocupada per un monjo ermità.

Portalada de Sant Salvador de Bellver.

Les vistes des d'aquesta talaia privilegiada són impressionants. Ens trobem en un excel·lent mirador sobre la plana i les muntanyes que l'envolten. Llàstima que avui el dia s'ha anat tapant, però encara veiem els Pirineus amb el majestuós massís del Canigó, les serres de Milany, Bellmunt, el Puigsacalm, el Cabrerès, el massís del Montseny, veuríem Montserrat si els núvols ens deixessin, la serra d'Ensija, el Moixeró, i tota la Plana de Vic.

Quina enveja em fa aquest "pobre" ermità!

Després de gaudir de les vistes que els núvols ens permeten i fer un bon mos, comencem la baixada. Retornem al collet i seguim ara un corriol que davalla a l'esquerra cap a sobre el cingle de Sant Salvador, on trobem una bifurcació. Com que el temps no acompanya, decidim prendre el camí de la dreta, que és més curt. Seguim el corriol que primer marxa planer i, més endavant, gira a la dreta per baixar fins a la Coma de les Dues Balmes, on enllacem amb l'altra alternativa.

Vall de la riera de Talamanca.

Continuem pel corriol, primer pel mig de la pineda, i més tard, per un tram força planer però una mica aeri, sobre un inclinat pendent amb garrics, i a continuació davallem decididament, cap a la vall de la riera de Talamanca.

Tram aeri del sender.

Coma de les Dues Balmes.

Enllacem amb un altre camí que puja, i girem a l'esquerra per seguir descendint. Més endavant, trobem uns senyals de pintura de color blau que ens portarien a la font de les Donzelles, que deixem per un altre dia, i continuem seguint el PR. Creuem una zona força ombrívola i el llit d'un torrent sec, i continuem fins a una pineda estassada on trobem un corriol que mena a la bauma de Serinyà en menys de 5 minuts.

La bauma de Serinyà.

     La balma de Serinyà (o bauma, com s'anomena en aquestes contrades), és una cavitat d'uns 24 metres d'amplada, uns 3 m d'alçada i uns 4 m de fondària situada sota els cingles del vessant sud del serrat de Sant Salvador, al terme d'Orís. S'hi poden trobar restes de parets d'un antic habitatge, i restes dels envans que separaven diferents espais. La bauma està orientada al sud, i se suposa que abans era molt assolellada, tot i que ara el bosc tapa completament el sol. Està formada per gresos i roca calcària, i també hi trobem travertins.

Retornem a buscar el sender de petit recorregut i el seguim fins al collet del cingle dels Eixams. Des d'aquest punt també podríem anar fins a la font de les Donzelles per un camí més accessible que l'anterior.

Afloraments de gres sobre el collet del cingle dels Eixams.

     En aquesta zona afloren diverses roques sedimentàries: gresos, calcàries i margues blavoses amb nombrosos fòssils d'origen marí. Aquestes roques daten de l'era Cenozoica, fa uns 65 milions d'anys, quan un mar interior cobria la Depressió Central i tota la Plana de Vic. A poc a poc, aquest mar es va anar retirant i evaporant, però ens queden nombrosos testimonis d'aquella època en les margues de la Plana de Vic.

Fòssils sobre roca calcària.

Continuem per sota la cinglera de Sant Salvador, i per terraplens margosos on afloren multitud de fòssils, arribem a les restes del forn de calç, mig amagat en la boscúria.

Restes del forn de calç.

     El forn de calç s'han utilitzat des de l'antiguitat per obtenir calç per la construcció i per desinfecció. Es construïen en llocs on hi havia disponibilitat de roca calcària i de llenya, sovint prop dels camins per facilitar-ne el transport. Els calciners eren els experts en coure la pedra calcària i obtenir-ne la calç. La feina dels calciners era molt laboriosa. Primer s'extreia la pedra i s'esmicolava. Llavors s'enfornava i després s'hi feia foc. S'alimentava el foc amb feixos de llenya anomenats càrregues. La cuita podia durar de 10 a 15 dies i s'assolien temperatures properes als 1.000 °C. La calç que se n'obtenia era calç viva, que s'utilitzava com a desinfectant o per enterrar els animals (o persones) mortes. Barrejada amb aigua, la calç viva es transformava en calç morta, que s'utilitzava per emblanquinar les parets i en la construcció. Aquesta feina permetia mantenir els boscos nets i els incendis eren quasi inexistents.

Deixem el forn de calç enrere i continuem voltant el cingle Negre pel mig del bosc fins a una zona més oberta on enllacem de nou amb el camí de pujada a l'obaga de Vilanova.

Vorejant el cingle Negre.

Ara seguim les marques del PR direcció SE, que més endavant enllaça amb una pista prop del mas La Creu. Seguim per la pista cap a la Creu de Serinyà i per darrere unes granges de porcs continuem davallant direcció a migjorn fins a Can Puigmeló.

Ramat d'oques a Can Puigmeló.

Davallem per la pista per l'alzinar esclarissat de Puigmeló, passem el mas Puigdemalla, i una mica més avall deixem la pista per contornejar per un corriol el Morro de Bou.

Mas Puigdemalla.

Sota el Morro de Bou.

A partir d'aquí, seguim baixant per pista, gaudint d'esplèndides vistes del castell d'Orís i Sant Genís, de la serra de Bellmunt i de la Plana de Vic. Passem molt a prop d'un altre mas i arribem a la cruïlla de Corominetes, on tombem a l'esquerra per entrar a Vinyoles pel carrer Major que ens condueix directament a l'església nova de Vinyoles, punt d'inici i final del PR C-54.

Panoràmica de Vinyoles.

Ruta realitzada a principis de febre del 2017.