Ruta circular a la serra de Llancers

 

SERRA DE LLANCERS, LA GREVOLOSA I CABRERA DES DE SANT JULIÀ DE CABRERA

ESPAI D’INTERÈS NATURAL DEL COLLSACABRA, OSONA

     Sona el despertador i m’aixeco d’una revolada: avui tinc festa! Preparo la motxilla i un entrepà i surto de casa. Uff! no pinta gens bé. El dia comença  emboirat, cosa gens estranya a la Plana, però opto per creure’m el que diuen els meteoròlegs: que farà sol! 

Pujant cap a l’Esquirol la boira ja és pixanera i quan aparco el cotxe a Sant Julià de Cabrera no es veu res! L’esperança és que això sigui només boira baixa i que per damunt hi brilli el sol... 

Mar de núvols des de Cabrera

Torno a la serra de Cabrera, al Collsacabra. Els cingles del Collsacabra són un important patrimoni geològic únic a la península Ibèrica. Les cingleres de Cabrera i Aiats es van formar durant l’orogènia alpina, que va provocar un notable augment de l’erosió i el creixement de rius i deltes, fet que va formar uns grans dipòsits de gresos compactes i grisos que són els que formen aquestes cingleres. Per sota d’aquest estrat de gresos i trobem capes de margues, un material sedimentari més tou que forma els relleus suaus dels turons que voregen les cingleres, ocupats per boscos i conreus.

    

Cinglera de Cabrera des del coll de Vidrier

La ruta d’avui em portarà altre cop a dalt la cinglera de Cabrera per davallar cap al nord i resseguir la serra de Llancers fins a la collada de Bracons, ja en el límit amb l’Espai d’Interès Natural serres de Milany-santa Magdalena i Puigsacalm-Bellmunt. Des d’aquí visitaré la Grevolosa, una fageda monumental i protegida en terme de Sant Pere de Torelló, per remuntar altre cop cap al Cabrerès.

Ermita de Sant Julià de Cabrera

 

FITXA TÈCNICA: 

Distància: 19,5 km 

Desnivell: +/- 1.400 m 

Durada (sense parades): 6:30 h 

Durada total: 7:50 h 

Dificultat: exigent (per la distància i el desnivell a superar i per la dificultat d’orientació en alguns trams que no estan senyalitzats). 

Altitud màxima: 1318 m 

Altitud mínima: 808 m 

Època de l’any: tot l’any si no hi ha neu (amb neu alguns trams poden ser delicats). 

Mapa recomanable: Collsacabra i Vall de Sau de l’Editorial Alpina, 1:25.000 (2015-16) 

Observacions: tot i que durant el recorregut trobem algunes fonts, pot ser que no ragin en època de sequera, per tant, recomano portar aigua suficient. 

Si no es vol pujar al santuari: es pot començar l’itinerari en el coll que hi ha vora la casa de La Faja, darrere la serra de Cabrera; o des de coll de Bram, també es pot arribar fins a aquest coll tot seguint el camí de Cabrera. 

També hi ha l'opció de començar la ruta des de la collada de Bracons pels que veniu de la Garrotxa o de la vall del Ges.

Accés: des de Vic, agafar la carretera C-153 direcció a Rupit, i després d’haver passat l’Esquirol, entre el pk 21 i 22, trobarem un trencant a l’esquerre just després de passar un pont. És el camí de Cabrera. Seguirem aquest camí asfaltat durant 3 km fins a l’ermita de Sant Julià de Cabrera, on just després de passar-la hi ha un petit aparcament.

Track de la ruta. 

Ruta sobre mapa Ed. Alpina a escala

Subscriu-te al blog de Ressotaelspeus!

     Començo l’itinerari al pàrquing que hi ha a Sant Julià de Cabrera. Agafo el camí que hi ha entre l’església de sant Julià i la casa de pagès, on un parell d’homes que estan feinejant m’indiquen molt amablement cap a on és la font de sant Julià, encara que ells em diuen que és la font de sant Jordi o de sant Jaume. Que estrany!

  Sequoia a Sant Julià de Cabrera

Passo pel costat d’una immensa sequoia que vés a saber els anys que té, i continuo cap a una pollancreda. Un cop allà dubto: es veuen rastres de camins del bestiar per tot arreu. Opto per tirar amunt i trobo una marca de pintura groga desdibuixada sobre una pedra i, poc després, el camí em porta al torrent. I allà hi ha la font, just després de creuar el rec. Davant la font, que avui raja amb abundància, hi ha una taula de gres amb tamborets també de pedra, i enfront, la tàpia d’on brolla l’aigua, també de pedra i amb els relleus esculpits d’un escut, juntament amb la imatge d’un cavaller i un cavall: sant Jordi o sant Jaume, ara quadra tot.

Font de Sant Julià de Cabrera

Deixo la font enrere i continuo direcció est per entremig de prats, fins que començo a trobar marques de pintura blaves i grogues. El camí em porta per entre una roureda seca de roure martinenc amb boix, fins a un collet de margues: el coll de Forat. Al cap de poc em començo a trobar cruïlles i sempre agafo el camí de l’esquerre, el de la pintura groga, per remuntar fins al coll de Bram, ja sota les escales que pugen al santuari de Cabrera.

Les escales de Cabrera

  Al coll de Bram la boira es comença a obrir. Mentre pujo les escales el dia m’obsequia amb un mar de núvols sobre la plana i la boira arremolinant-se davant la cinglera d’Aiats: el premi per no haver-me quedat a casa! Al fons els voltors ja aprofiten les primeres tèrmiques per enlairar-se.

Pujant a Cabrera amb el mar de núvols sobre la plana de Vic

  Un cop comença a tocar el sol, la temperatura puja de valent, i quan arribo a dalt ja vaig amb màniga curta i suant.

Santuari de Cabrera

   Al santuari em trobo amb un grup de gent que s’ha quedat a dormir al cim per veure sortir el sol de bon matí: quina enveja! Fem petar la xerrada una bona estona, però quan m’adono de l’hora que és, m’acomiado i continuo el meu camí, direcció nord, fins al vèrtex geodèsic i les restes del Castell de Cabrera. Des d’aquí veig tot el camí que em queda per fer, ja cal que espavili, estic només al començament!

Mar de núvols des de Cabrera

Restes del Castell de Cabrera

    No puc gaudir de les vistes gaire estona, sobre la Plana de Vic hi ha una capa d’estrats que formen el mar de núvols, però pel costat de Falgars puja un mantell espès d’estratocúmuls que en pocs minuts ho embolcalla tot.

Camí cap a l’Osca de Cabrera

  Continuo direcció a l’Osca de Cabrera, i poc abans d’arribar-hi, prenc un camí a la dreta marcat amb pintura groga. Davallo pel vessant de llevant, per un fort pendent que em porta per entre una fageda amb boix, humida i enfangada degut a les pluges d’aquests dies anteriors, fins a la carretera que va a coll de Bram, molt a prop de la casa abandonada de La Faja.

Davallant per la fageda amb boix

El joliu, típic de les fagedes del Cabrerès

Masia de La Faja

Continuo recte, pel costat d’un carregador de bestiar, i m’enfilo amunt per entre els prats verds i l’herba molla sempre direcció nord-est.

Els prats del Cabrerès

   Passo un collet i trobo el primer exemplar d’orquídia de la temporada: una abellera. Les orquídies destaquen per tenir una relació molt estreta amb els organismes que les pol·linitzen. En el cas de les orquídies del gènere Ophrys, anomenades abelleres, per tal de pol·linitzar-se, la planta ha desenvolupat una flor tan perfecte que aconsegueix enganyar els individus masculins de determinats insectes que intenten copular amb la flor.

 Abellera de la passió (Ophrys sphegodes subsp. Passionis)

 Cal recordar que cada espècie d’orquídia requereix diferents condicions ambientals per viure, i que depenent del tipus de sòl, el grau d’humitat, la il·luminació, el tipus de bosc, etc. en trobarem unes o unes altres. El que sí que tenen totes és que són molt sensibles pel que fa a les precipitacions, així que en primaveres eixutes en trobarem menys de florides. Cal dir que, en la majoria dels casos, la floració de les orquídies és molt curta, sovint al voltant d’una setmana.

Deixo enrere els prats i continuo entre aranyoners florits fins a un altre coll més evident. A partir d’aquí el camí es perd, però està clar el destí: el port de Faja.

Camins embardissats

   Travesso entre corriols de vaca embardissats i arribo esgarrinxada però sense cap altre contratemps al prat verd de port de Faja.

Port de Faja

   En aquest tram es fa evident el notable despoblament de la zona i el conseqüent abandonament dels prats de pastura, que ja són envaïts pels arbustos espinosos. És una pena, no només estan desapareixent els pagesos i els masos s’enrunen, també s’està perdent una gran part de la biodiversitat: les orquídies que he trobat fa una estona necessiten espais oberts i assolellats per viure, i si tot continua a aquest ritme, aviat desapareixeran.

La fageda amb buixol

   Des del port de Faja segueixo un camí més ample, primer direcció nord, i després vorejant un turonet, la Creu d’en Rabadà, tot travessant una esplèndida fageda amb una catifa de buixol impressionant.

Buixol groc

   Les plantes de la fageda aprofiten ara per florir, abans de què els faigs treguin fulla i els tapin la llum del sol. Aquests dies de principis de primavera la fageda es cobreix de catifes de joliu, buixol i narcisos, depenent de la zona i l’orientació en què es trobi. Passo el coll d’Uran i continuo amunt enfilant per la carena fins al Puig Satoies, una petita elevació a la carena on només hi ha una petit terme. Davallo direcció nord primer pel fil de la carena i després pel vessant de ponent fins al coll de Pedró. La boira ho embolcalla tot, quina llàstima. Enfilo amunt pel costat d’un filat de vaques, amb les bardisses que m’esgarrapen els braços, encara vaig màniga curta, tot i que quan arribo a dalt m’abrigo, ja que la humitat de la boira fa augmentar la sensació de fred.

Mirador a la serra de Llancers

Joanetes als peus de la cinglera de santa Magdalena

     Soc just al fil de la carena de la serra de Llancers, just enfront em queda tota la plana d’en Bas i la cubeta olotina, al davant hi ha la cinglera de santa Magdalena del Mont i Joanetes. Si no fos per la boira les vistes des d’aquest punt han de ser magnífiques, segur que fins i tot s’ha de veure el Canigó. Però avui la boira em fa la guitza, què hi farem, hauré de tornar un altre dia.

Associació d’orella d’ós i saxífraga

  Continuo ara pel fil de la carena, de vegades força estreta, seguint el corriol que em condueix direcció a ponent, per sobre de relleixos de gres que cauen abruptament cap al vessant nord. En alguns d’aquests ressalts i trobo l’associació d’orella d’os i saxífraga.

Escletxes de gres a la carena de Llancers

 

Vista a costa Llisa, a la serra de Llancers

    Continuo pujant i baixant lleugerament, per entre boixos i terreny força obert, i arribo finalment al Pla de Llancers, on trobo el camí d’Itinerannia que ve de sant Miquel de Castelló, marcat amb pintura groga. A partir d’aquí segueixo les marques de pintura groga, que ara davallen uns metres per sota la carena, per continuar flanquejant tot el vessant de Costa Llisa altre cop entre la fageda.

Fageda amb narcissos

   És estrany trobar-se una fageda en aquest vessant orientat a migjorn, ja que normalment les fagedes es fan en el vessant obac. Aquí el sotabosc és molt més pobre i sec, i només alguns claps de narcisos trenquen la monotonia de la fullaraca de tons marronosos que cobreix el terra. Creuo algun tram de pendent considerable, hàbitat adient per la fageda, amant dels vessants amb fort pendent, però el fet que estigui a la soleia em continua desconcertant. Segur que hi deu haver alguna explicació.

Pulmonària (Pulmonaria affinis)

 

Fageda orientada a migjorn, costa Llisa

    Més endavant em trobo alguns claps de roure martinenc, el bosc que li correspondria en aquest lloc per la seva orientació. Però a continuació la fageda torna a dominar.

Roureda de roure martinenc a costa Llisa

 

Fageda de costa Llisa

    Arribo al coll de Rabadans, on a la seva esquerra hi ha un bon mirador de la vall, i ara que els núvols s’han mig esvaït i el sol torna a lluir, aprofito per contemplar les vistes sobre la serra de Curull i els boscos de Sant Andreu de la Vola, que des d’aquí són immillorables.

Vistes de la serra de Curull des del mirador de coll de Rabadans

   Deixo el coll dels Rabadans enrere i davallo al nord, tot seguint les marques grogues, per arribar finalment a una pista i a la Collada de Bracons.

Collada de Bracons

   Giro cua i me'n torno enrere, deixant ara a l’esquerra el camí d’Itinerannia per on he vingut, i continuant primer per pista i després per un corriol també amb marques grogues, fins a la fageda de la Grevolosa. L’espectacular fageda de la Grevolosa, és un bosc de faigs monumentals molt ben conservat, i tot i que en aquesta època de l’any no està en el seu millor moment, em continuen sorprenent els impressionants faigs que hi ha.

Faigs monumentals a la Grevolosa

Fageda de la Grevolosa

  Deixo la Grevolosa i baixo per camí marcat cap a l’ermita de Sant Nazari. Aquesta ermita data de l’edat mitjana, però la feu famosa un capellà francès, que la va regir a finals del segle XVI, Mossèn Pierre Lafont, popularment conegut com el capellà de la Vola.

Ermita de Sant Nazari

   Segueixo avall pel camí que davalla paral·lel al torrent sec, i més avall prenc un altre corriol que marxa a l’esquerra i que sense perdre altura va vorejant tots els contraforts margosos per entre una roureda amb roures enormes fins a arribar a un altre camí força ample. Durant tota la baixada m’acompanya el cant de l’incansable cucut, que ja anuncia la primavera. El cucut és un ocell mal vist a causa del seu comportament, que molts no coneixen.

“Un dia un veí d’Espinelves m’explicava que s’havia trobat un cucut mort dins del forat de l’ull d’un crani de vaca. I què hi feia allà? Doncs es veu que el cucut té l’estrany comportament de pondre els ous en el niu d’altres ocells i així despreocupar-se’n del tot i, que li criïn la criatura els altres. En aquest cas, però, no va tenir en compte que el niu dels pares adoptius de la criatura era per ocells més petits, i quan el cucut va ser prou gran per sortir del niu no va poder perquè, a diferència de la seva família adoptiva, ell no va poder passar pel forat.”

No sé fins a quin punt és certa aquesta història, però sí que ho podria ser tenint en compte que és habitual que el cucut pongui els ous en els nius d’altres espècies. Ara, cada vegada que sento el cant del cucut penso: quin morro!

Continuo unes desenes de metres per aquest camí i en un revolt prenc un corriol que em marxa direcció est. Avanço distreta seguint el corriol estret i de sobte em trobo aquesta serp al mig del camí que quasi trepitjo! Que en realitat no és una serp, sinó un rèptil: el vidriol o serp de vidre. L'animaló s'està quiet i no es mou gens mentre m'apropo amb la càmara per fer-li unes fotografies, i de sobte, s'esmuny marge avall entre la fullaraca a corre-cuita.

Serp de vidre o vidriol

El vidriol

    Continuo caminant per aquest corriol fins a trobar una pista, que en teoria és per on passa el GR 151-1, però no en trobo cap marca.

Roureda i contraforts margosos

   Davallo per la pista i, al cap de poca estona, surto de la roureda i em trobo ja, al davant la casa del Prat de la Vola, i la carretera que va de Sant Andreu de la Vola cap a collet de cal Vidrier. Aquí hi ha un senyal indicador del GR, però ni rastre de cap marca de pintura.

Masia del Prat de la Vola

   Continuo ara per la carretera direcció sud i travesso el riu Fornés. Just després de travessar el riu, deixo la pista i prenc un camí a l’esquerra que s’enfila a la carena per entremig d’una roureda.

Riu Fornés

Roureda a la carena

     Segueixo el camí ben marcat que remunta pel fil de la carena durant llarga estona fins a un punt on tomba pel vessant obac i s’endinsa altre cop en una fageda. El camí voreja el Puig de Freixeneda, i sense cap mena d’entrebanc em porta a sota la casa de La Freixeneda i al coll de la Freixeneda, on trobo la carretera de Cabrera.

Masia de la Freixeneda

Prats sobre la font de la Freixeneda

   Ara ja només em queda seguir la carretera, en aquest tram asfaltada, cap al collet de Cal Vidrier i la casa homònima, per arribar finalment a Sant Julià de Cabrera. 

Ovelles pasturant als prats de cal Vidrier

I tu, què en penses? T'ha agradat aquesta ruta? La recomanes? o potsé tens alguna nova proposta? Deixa'ns la teva opinió!