dimecres, 14 de gener del 2015

VOLTA AL MONTMAJOR des d'Oix


VOLTA AL MONTMAJOR

des d'Oix

 

Realitzada l'11 de gener de 2.015

El Montmajor
Punt d'inici: càmping la Soleia, a Oix. S'hi accedeix per la carretera asfaltada GIV-5221 des de Castellfollit de la Roca (9 km.).
Distància: 16 km.
Desnivell: +/- 400m.
Punt més baix: 420m. a Oix.
Punt més alt: 770m a la serra de Sant Isidre.
Durada del recorregut: 4 hores (sense parades).
Dificultat: fàcil.Tot el camí és marcat amb marques del GR1, el GR83, la ruta Trepitja Garrotxa, Itinerànnia i del PR186.
Atenció: al camí que ressegueix la riera d'Oix que en alguns trams és estret i patinós, amb caiguda cap a la riera.
Mapa de la zona: mapa excursionista de l'editorial Alpina, Alta Garrotxa, 1:25.000.
Època recomanada: tardor, primavera i hivern. A l'estiu és una zona molt calurosa. En època de pluges pot ser perillós o impossible travessar la riera d'Oix. No hi ha cap font en tot el recorregut, però hi ha aigua a la riera d'Oix.

Croquis de l'itinerari sobre mapa ICC escala 1:50.000
 
     L'Alta Garrotxa és una zona amb un relleu molt accidentat, de tipus calcari, que forma part de les contraforts orientals de la serralada pirinenca. La seva orografia ha condicionat el paisatge, la vegetació i la fauna, així com els assentaments humans i l'aprofitament de la terra, fet que ha comportat que actualment sigui un territori poc habitat i amb un espai natural relativament aïllat i salvatge. Gran part de l'Alta Garrotxa es troba dins l'Espai d'Interès Natural. Actualment la població es concentra en els petits nuclis com Oix, Montagut, Sales de Llierca o la Vall de Bianya. Antigament però, la zona era molt més poblada, i activitats com el carboneig, el transport de mercaderies dut a terme pels traginers, i fins i tot el contraban, omplien de vida aquest territori. La crisi dels anys cinquanta i seixanta va comportar la desaparició d'aquestes activitats tradicionals i el posterior abandonament de moltes de les masies disseminades que conformaven aquest territori. Actualment trobem moltes ruïnes de les antigues masies escampades per aquestes terres, i d'altres que s'han reconstruït reconvertint-se en allotjaments de turisme rural. Alguns pagesos, però, encara es barallen amb aquestes "terres aspres i de mala petja", com es coneixen a les "garrotxes".


Marques de senders sortint de la Soleia d'Oix
     El paisatge de la zona és espectacular: valls profundes, barrancs, rieres d'aigües transparents, extensos alzinars, cingleres, balmes, coves,...conformen un bast territori ple de camins i corriols, alguns senyalitzats i altres perdedors, que ens permeten endinsant-nos en aquest espai i descobrir racons amagats i encisadors.

El Pla de la Costa
     L'itinerari surt d'Oix, per un camí de carro i seguint les marques del GR1. Enfront, direcció oest, ens queda el Montmajor, de 1.075 m. Seguim per la pista fins al Pla de La Costa. A pocs metres d'aquí podem visitar l'ermita romànica de Sant Martí de Toralles, sota el vessant sud-oest del cim del Montpetit, de 898m.

El Montpetit

Sant Martí de Toralles

Nosaltres però, deixem la pista i continuant per les marques del GR, travessem la riera de Toralles, ara seca, i pugem per la carena de la serra de Sant Isidre per mig d'un alzinar molt net. Des de la carena cap al nord, tenim els espectaculars cingles calcaris de Tremolets i el cim del Montmajor. Arribem a l'oratori de la Costa, on hi ha una imatge de Sant Isidre.


Imatge de sant Isidre a l'oratori de La Costa

Continuem uns metres sense perdre altura i descendim cap al Coll de Reverter, situat en un encreuament de camins en una petita clariana enmig del bosc. Des d'aquí comença una forta baixada pel vessant bac, humit i frondós, del Serrat dels Boixos, que com el seu nom diu és ple de boixos, però la majoria morts, atacats pel que és creu que és un fong, que està afectant àmplies zones de la Garrotxa, el Ripollès i Osona, causant la mort d'aquests arbusts en barrancs i vessants bacs. Arribem a una pista on hem de deixar el GR1 que va cap a l'Hostal de la Vall del Bac, i hem de seguir cap a la casa de La Coromina, actualment restaurada.

La Riera d'Oix prop de La Coromina
 Passem per sota la casa i continuem per pista fins a travessar per un pont la riera d'Oix i retrobar altre cop marques de GR, aquest cop del GR83. Contemplem les roques calcàries, llepades i modelades per l'aigua de la riera d'Oix, i les seves aigües clares i transparents. Continuem per pista, resseguint la riera d'Oix per la riba esquerra, fins al Molí de La Coromina, ara també restaurat.

Placa a la façana del Molí de la Coromina

Des d'aquí, per sender, passem per l'estret de Malpàs, que com el seu nom indica, és un pas estret entre cingleres, que no té cap dificultat, però on cal parar atenció per evitar una possible caiguda de conseqüències indesitjables.

Estret de Malpàs

Estret de Malpàs o de Bodelquer
Arribem finalment a la casa del Seguer de Pera, on deixem el GR83 que continua cap a Beget, i trobem les marques del PR186 que ve de Camprodon, i que són les que ara seguirem. Baixem cap al llit de la riera, travessem el torrent del Seguer de la Pera, i per una avellaneda plena de molses (el Pla del Seguer), continuem fins a trobar un punt on travessem de nou la Riera d'Oix, aquest cop per sobre d'unes pedres.
Al Seguer de la Pera
Continuem ara per l'altre vessant, a una certa altura sobre la riera per un camí humit i relliscós, per sobre les Gorgues d'en Batlle, fins a retrobar el camí d'anada, el GR1. Retornem per la pista fins al pàrquing de la Soleia d'Oix.

L'alzinar a la serra de Sant Isidre

 PINZELLADES DEL PAISATGE

    El clima mediterrani amb sequeres estivals marcades, caracteritza aquesta zona on hi trobarem extensos alzinars amb moltes espècies termòfiles. L'Alzinar és un bosc sempre verd, ombrívol i monòton, ja que no canvia gaire al llarg de l'any. L'estrat arbori és dominat quasi exclusivament per l'alzina (Quercus ilex), amb un estrat arbustiu alt i un altre de més baix. Les lianes s'enturtulliguen pels troncs dels arbres i s'enfilen buscant la llum, i les plantes herbàcies i les molses cobreixen el sòl. És un bosc difícil de transitar quan està poc alterat. L'alzinar que trobem en aquesta zona de l'Alta Garrotxa és l'alzinar muntanyenc, que ocupa la part alta de la terra baixa i que a l'Alta Garrotxa pot arribar fins als 1.200m. d'altitud. Aquest alzinar perd bona part del sotabosc de l'alzinar típic (alzinar amb marfull), i acull altres plantes de caràcter submediterrani i europeu. Hi trobarem arbres com l'avellaner i el grèvol, però també espècies típiques de l'alzinar amb marfull, com  el marfull, el ginebró, el càdec, arítjols, galzeran, heures, rogeta, polipodis, falzia roja, falzia negra, frares i molses.


L'alzinar muntanyenc


     L'alzina és un arbre perennifoli, de creixement lent, de la qual s'ha utilitzat la seva fusta, molt dura, per fer-ne eines i per fer carbó. El seu fruit és la gla, el principal aliment del senglar, raó per la qual aquest animal és tant abundant en aquests boscos.


Fruit del galzeran (Ruscus aculeatus)

     El galzeran, boix marí o cirerer de Betlem (Ruscus aculeatus) és una planta de la família de les Liliàcies. Viu als boscos ombrívols, sobretot als alzinars i les rouredes, i preferentment en terres calcàries. Li agraden els llocs pedregosos. S'ha utilitzat com a planta ornamental i remeiera, però hem de tenir en compte que el seu fruit, una baia vermella, és tòxic. Si ens hi fixem, veurem que el fruit, igual que la flor, surt directament del centre de la fulla, que en realitat no és una fulla, sinó la tija.



Marxívol (Helleborus foetidus)

     El marxívol (Helleborus foetidus) és una planta herbàcia de la família de les Ranunculàcies. Viu als boscos submediterranis de l'estatge montà i la terra baixa, entre els 50 i els 1.800m. d'altitud. Tot i que prefereix les terres calcàries, també el trobarem a les silícies. És una planta amb fulles verdes tot l'any i amb flors a l'hivern de color verd. Com molts dels gèneres de la família de les Ranunculàcies, el marxívol és una planta molt tòxica, i la reconeixerem per la seva pudor característica.





Polipodi (Polypodium vulgare)

Esporangis de Polipodi














     El polipoli o herba pigotera (Polypodium vulgare) pertany a la família de les Polipodiàcies. És una planta que no produeix ni flor ni grana  i que es multiplica per mitjà d'espores. Li agraden els llocs ombrejats com els alzinars, però també les rouredes i les pinedes de pi roig, i els terrenys pedregosos. La trobarem a les roques i a les soques dels arbres.












   
Fruits d'Heura (Hedera helix)



     L'heura (Hedera helix) pertany a la família de les Araliàcies. És una planta enfiladissa que trobarem principalment als boscos ombrívols com els alzinars, i a les rouredes. És una planta tòxica, i tot que les intoxicacions no són freqüents perquè els seus fruits són durs i amargants, la dosi letal per un nen és de només 3 baies.






Budleia (Buddleja davidii)

     Als torrents i al costat dels camins ja arribant al càmping de la Soleia d'Oix, podrem veure exemplars d'una planta invasora que a La Garrotxa està fent estralls: la Budleia (Buddleja davidii), de la família de les Budleiàcies. És una planta procedent de la Xina central i el Tíbet, que s'ha introduït al territori com a planta de jardineria, i que actualment està invadint àmplies zones de La Garrotxa, principalment ambients humits i vorals de camins i carreteres.






     El boix (Buxus sempervirens) és un arbust de la família de les Buxàcies molt abundant en territori català. Habita preferentment en zones de terreny calcari sota rouredes, fagedes i alzinars. És una espècie que s'adapta molt bé a zones que han patit algun tipus de degradació, ja sigui natural o antròpica, i es considera un bon colonitzador. Prolifera en vessants solells i obacs, tant en ambients secs i pedregosos com humits i amb sòls profunds. La malaltia que està causant estralls sobre les boixedes de l'Alta Garrotxa, però també de l'Alt Empordà, el Ripollès i Osona, es creu que és deguda a un fong encara no identificat, i s'ha accentuat aquests darrers anys amb els estius tant humits que estem tenint. La malaltia comporta la oclusió dels vasos conductors de la saba fet que comporta la defoliació i posterior mort de la planta. La major part de boixos morts es troben en vessants ombrívols i humits. A conseqüència d'això, en algunes rieres la mort dels boixos ha provocat un excés de lluminositat que ha canviat l'hàbitat idoni d'altres espècies vegetals, però també animals, d'ambients ombrívols. Es desconeix l'abast real d'aquesta afectació, així com també de les seves conseqüències sobre la resta d'espècies que comparteixen el mateix hàbitat.

Les aigües blaves i transparents de la Riera d'Oix



Subscriu-te al blog de Ressotaelspeus!

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la teva visita. Valorarem el teu comentari per incloure'l al blog.